Aquesta setmana, la Sala Beckett estrena ‘L’altre’, una comèdia escrita de Roc Esquius, el nostre professor d’Interpretació. El text dirigit per Sergi Belbel ofereix un retrat sincer sobre la importància d’altres persones en les nostres vides i la transcendència de l’amistat. Aquesta producció de la Sala Beckett forma part del cicle Màquina Persona, comissariat per Pau Alsina i Susanna Tesconi. I s’exhibirà a la sala fins al 5 de juny.
De què has volgut parlar en ‘L’altre’?
Entre altres coses, de l’amistat i de les nostres relacions amb altres persones i, cada vegada més, amb màquines. La tecnologia i la Intel·ligència Artificial avancen a un ritme frenètic, que no dona temps a plantejar-nos l’ètica dels productes als quals ens veiem exposats. ‘L’altre’ llança una pregunta: Què canviaria si el teu millor amic fos un robot? I després, una altra més dura: Què vol l’empresa que programa aquest robot? I mentre planteja aquestes preguntes, proposa un joc provocatiu a l’espectador: els sis personatges de la comèdia són interpretats només per dos actors, perquè a cadascun d’ells li sigui cada vegada més difícil trobar a l’altre.
Abans de dedicar-te a les arts escèniques vas estudiar enginyeria informàtica. La teva carrera i experiència professional en aquest àmbit han estat una referència per a crear ‘L’altre’?
Absolutament. El meu objectiu ha estat mostrar un procés de desenvolupament de programari al públic, de manera divertida i amena (que ningú s’espanti!). Cada vegada més, ens relacionem amb aplicacions, programes i màquines i és interessant poder veure la gènesi d’un procés en concret. En el meu cas, vaig treballar deu anys en una empresa d’intel·ligència artificial i em vaig enfrontar a molts debats ètics. És beneficiós tenir mínimes nocions sobre què poden fer les màquines perquè avancin cap a on creguem que han d’anar.
Quins espais creus que ocuparan les màquines en el futur de les arts escèniques?
Està per veure. La tecnologia va entrar en el teatre ja amb els grecs, amb el famós Deus ex-machina i a la fi del segle XIX el va revolucionar amb l’entrada de la llum i la complexitat creixent dels elements elèctrics i mecànics. Ara tenim àmbits absolutament tecnològics (el cinema no pot existir sense ells) que permeten que les arts escèniques tinguin el nivell de tecnologia que es desitgi, de res a tot. No obstant això, encara no hi ha res equiparable a notar l’emoció i l’energia d’algú que està actuant en el mateix espai que l’espectador. A la pregunta de si aniríem a veure espectacles perfectes de robots actuant… jo crec que no. Al principi sí, però al final tornaríem als de carn i os. I pell. Perquè hi ha alguna cosa que som i això no es pot fabricar.
La solitud és un dels grans problemes de la nostra època. Quina solució aporten les IA?
Per exemple, existeixen uns petits robots destinats a acompanyar a persones grans que no tenen a ningú, per a monitorar-les i avisar als serveis mèdics si detecten alguna anomalia. L’altre dia em vaig descarregar una aplicació que et permet parlar amb ella i és veritablement pertorbador quan et fa sentir coses. Per això em sembla tan interessant el debat, perquè podem crear aplicacions veritablement útils, però cal tenir en compte les seves repercussions. Avui ja hem provat els efectes de les xarxes socials, però farem un pas més enllà.
El cicle ‘Màquina Persona’
‘L’altre’ és una de les tres peces teatrals del cicle Màquina Persona, comissariat per Pau Alsina i Susanna Tesconi i organitzat per la Sala Beckett i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
El cicle centra la seva atenció en el debat sobre la relació entre l’ésser humà i la intel·ligència artificial en processos de creació híbrida. En diversos espectacles, xerrades i activitats màquines i persones exploren conjuntament els límits de la creativitat.